El noi que va amb les malles de conjunt amb
les bambes d’un verd cridaner entra a meta emprenyat. Mai més. A la merda,
pensa per dins. No té cap ganes de tornar a patir d’aquesta manera inhumana en
una cursa en la qual s’ha apuntat perquè ha volgut. Cinc minuts més tard,
aquesta sensació li comença a passar lleugerament. Un bon entrepà de botifarra,
coca de sucre i una mica de xocolata hi ajuda.
L’emprenyamenta s’hagués esfumat del tot si en aquell moment clau per recuperar forces no s’hagués acabat el tirador de cervesa que tant amablement havia disposat l’organització. Cagundena, diu en veu baixa.
L’emprenyamenta s’hagués esfumat del tot si en aquell moment clau per recuperar forces no s’hagués acabat el tirador de cervesa que tant amablement havia disposat l’organització. Cagundena, diu en veu baixa.
Mentre endrapa com un desesperat l’entrepà de
botifarra (quant de temps feia que no tocava la botifarra!) pensa, reflexiona.
És el moment de recordar els moments de la cursa. A casa havia sentit que cada
cosa dolenta, cada situació complicada té la seva part positiva. Doncs va,
repassem què hi podem treure de bo Martí, s’anima ell solet.
El noi de les malles verdes i les bambes amb
el mateix color recorda els nervis de la sortida, però també el gran moment
viscut. Ell, el seu germà i uns quants nous amics dels Burriac Runners ebris
d’il·lusió davant un repte important. Recorda les bromes dels primers km de
l’Àngel, els crits d’ànim d’en Sergi, l’Anton, l’Oriol i la Marina en el primer
punt de control.
El cap de cartell d’enguany, que torna a anar
amb les mateixes malles i bambes que li van donar sort l’any passat, saluda a
cada persona que troba al recorregut amb una càmera o amb un mòbil enfocant-lo.
S’hi posa bé, no pas per repetir la portada de l’any vinent, sinó per seguir
ampliant el seu àlbum de fotos esportives. Li encanta tenir instantànies fent
esport, veure’s el seu cos atlètic, les cames fibrades i curosament depilades. Per
això li havia demanat a la seva dona que li repassés les patilles la nit abans
i per això s’ha dutxat a les 6 del matí i s’ha aplicat espuma al cap. Quedar bé
a les fotos és clau en aquesta vida, sinó no es poden penjar a les xarxes!
El noi que ancia sortir a les fotos amb les
seves malles Hoko de color verd cridaner està atent a qualsevol soroll que sent
al bosc mentre corre. No saps mai quan et pot sortir algú amb una càmera /
mòbil. I segueix corrent.
El primer avituallament el fa de pressa, quasi
sense aturar-se. Al segon, quan les forces ja el comencen a avisar s’ho pren
amb més calma. Al tercer ja no pot córrer i decideix començar a fer bromes. O
riure o morir pel camí. No hi ha cap altra solució. Ell corre per gaudir, així
que toca riure. Als següents avituallaments demana patates braves, xipirons i
pop a la gallega. No en té prou amb les taronges, plàtans i fruits secs. Els
voluntaris, molt amables per cert, riuen., Ell no riu. Ara endraparia el que
fos per ser feliç. El millor avituallament és el que hi troba la Lali Sabater.
Es fan una foto imitant el cartell, tot i que ella s’equivoca de dit.
El noi de les malles verdes conjuntades impecablement
amb les bambes gaudeix quan tota la gent desconeguda el reconeixen com a imatge
del cartell. No té temps de signar autògrafs, però quan l’enfonsament és total
i el temps d’arribada a meta se li’n fot tres pobles (Òrrius, Argentona i
Cabrera per exemple) decideix fer petons a les noies/dones que el reconeixen.
Pujant a Burriac, amb fase de semi escalada inclosa i amb les cames destrossades
per diferents punts, sent que una dona li diu “Mira el prota del cartell”. Ell
se li acosta i li regala dos petons. No sabem si la dona sent això del “regal”
quan s’eixuga la suor que li ha deixat a la cara el nostre protagonista.
I segueix corrent - si d’aquell moviment
pendulant sense control se li pot dir córrer-. Va xerrant amb la gent que el va
passant. No és que estiguin gaire més fins que ell. I anar xerrant, demanant
pop a la gallega i fent petons es va acostant a la línia de meta. En aquell
moment es diu a si mateix, va que ja ho tens. Pensa en dues coses: en la botifarra
i en veure la seva família que l’espera a meta. L’ordre dels pensaments però no
cal que sigui aquest. Pensa en la meta i en el que vol fer. Fa estona que està
maquinant una pose marca de la casa quan entri a meta.
Arriba el darrer km i des de les escaletes
després del bosc de can Serra apreta com una mala cosa. No sap d’on ha tret les
forces. Botifarra-família-pose. Tres objectius. Arriba als arcs de meta i veu
la família. Para l’esprint de nassos que s’estava marcant i fa dos petons a la
seva mare i un, més càlid aquest, a la seva estimada. Continua corrent i busca
la meta. Però no la troba. Collons és l’única cosa que volia fer des de fa 24
km, quan les rampes li han començat a fer la vida impossible.
Trist, marxa a menjar-se la botifarra, la coca
i la xocolata. Xerra amb els companys que encara queden per la plaça i amb
amics.
En Sergi, la Mirabai i l’Uri Còsmic el feliciten abans que ell acabi de
fer la darrera mossegada a la butifarra que el farà reflexionar que la cursa no
ha estat tan dolenta.
El noi de les malles verdes a joc amb les
bambes tirarà de records del darrer mes i mig i veurà que ha viscut un dels
millors moments esportius i socials de la seva vida. Ser la imatge del cartell
ha estat molt divertit, però encara ha gaudit més dels entrenaments amb el seu
germà i amb els nous amics runners.
L’endemà serà un altre dia i els cartells on
ell sortia seran llençats a la paperera. Tancarà una etapa, però en començarà
una altra. Un nou repte se li colarà a la seva ment: una nova cursa perquè li
facin les millors fotos possibles amb les malles i les bambes de conjunt.
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada