diumenge, 20 de novembre del 2016

Set dies. Només queden set dies per arribar a veure complert un nou somni esportiu. D’aquí a set dies seré a la Plaça Nova, acompanyat d’altres grans somiadors i també lluitadors nats. Sortirem amb il·lusió, amb ganes de recórrer un llarg camí, ple d’entrebancs, però que només ens faran ser més a prop de la felicitat. Després d’unes hores perduts pels bells paratges que amaguen els boscos argentonins, arribarem a la meta. Rebrem la càlida mostra de suport d’ una munió de gent que ens animarà, i amb un somriure als llavis, amagarem la cara de patiment. Però sabrem que l’esforç ha valgut la pena.


Cada vegada tinc més clar que quan prepares una cursa, el més important no és la prova en sí, sinó el camí que recorres fins que arriba el gran dia. 

Fa un parell de mesos vaig decidir apuntar-me a la Burriac Xtrem, en la distància marató. Jo encara em considero un principiant en això de les curses de muntanya, però algun dia ho havia d’intentar. 42.195 m  per muntanya no és una menudesa, tot i que els reptes esportius que he culminat no estan gens malament. 


D'aquí a una setmana justa estaré lluitant contra les dificultats del terreny pròpies d'una cursa de muntanya. Ara, però, vull repassar la felicitat que m’està aportant aquest camí traçat per arribar a acomplir el meu nou repte. 

En l’àmbit esportiu potser no ha estat la millor preparació per una marató de muntanya, amb 15  dies de vacances entremig (molt xules per cert, però amb una mica de descontrol alimentari) i una petita lesió de genoll, però he gaudit com mai.

I el més especial de tot plegat ha estat el que m'ha aportat el fet de ser el cap de cartell de la prova (gràcies Francesc i Betania!).  Veure’m contínuament a les xarxes però també als cartells a Argentona i als pobles veïns mola molt! La meva neboda petita al·lucinava veient al tiet a tot arreu... Ser la imatge també m'ha comportat rebre una entrevista a la ràdio i que molta gent a qui no conec em saludi... Sí, com fem amb els famosos de la tele, que si ens els trobem al carrer els saludem com si els coneguéssim de tota la vida. Això m’ha fet riure molt i sé que mai més em tornarà a passar, per tant, jo he he aprofitat al màxim.





La Burriac Xtrem la vaig començar entrenant tot sortint a córrer amb el meu germà Juli (que fort està el paio!) i en Joan Salom. Fins que un dia el gran Joan Luque em va afegir al grup de WhatsApp dels Burriac Runners i la vida esportiva i social em va canviar.
Hem fet grans sortides junts, de caps de setmana i també a les fosques a les 6 al matí. Quan els carrers encara dormien nosaltres ja érem a la Plaça Nova a punt per començar un dia trotant a les fosques i seguint una lleugera llum d’un frontal, disposats a predre’ns pels boscos argentonins. Quines rutes us heu marcat companys, sobretot l’Àngel.

Però per sobre de tot, sempre atent al meu camí, hi ha hagut l'Anna Pinsach, que amb els seus ànims, i també amb el seus tractaments d'acupuntura, m'ha donat les forces necessàries perquè el patiment es convertís en un gaudi. 

Ara queda el millor, o el pitjor depèn de cop. D’aquí a una setmana a les 8 del matí seré a la Plaça Nova. Sortiré de l’arc de meta amb un objectiu: gaudir al màxim. Unes hores després – no vull posar-me un temps concret per acabar- tornaré a la plaça disposat a arribar al mateix arc, mirar a tots els que sigueu allà animant de valent i tornar a somriure, com he fet àmpliament durant aquests dos mesos.
Tic -tac, tic -tac


1 comentaris: