Unes llàgrimes dolces cauen suaument dels meus
ulls. Són el reflex d’una combinació estranya de patiment i de gaudi. He
arribat a la meta, complint el
somni d’un projecte que començava ara fa quatre mesos. El final ha estat
dur, molt dur. Un defalliment total. 11 km amb rampes als quàdriceps i
totalment buit de forces. Ha estat una lluita constant entre les meves cames,
que anel·laven caminar, contra el meu cap que es resistia a abandonar.
Finalment el meu cap n’ha sortit vencedor. Veia com un degoteig constant de
corredors no paraven d’avançar-me, però jo he fet la meva cursa. Hi ha ajudat
uns crits d’una veu coneguda que em deia “Martí guapo, ets el millor”. Aquesta
frase de l’Anna m’ha fet sobreviure a l’infern dels darrers km. Se’m repetia
tota l’estona al cap i m’ha fet tirar endavant. Finalment he arribat a
completar els 42.195 metres de la marató de Barcelona, en un temps més que
digne. Potser una mica pitjor del que havia previst fins al km 33, però aquí no
he vingut a guanyar sinó a disfrutar. I ho he fet, i tant que ho he fet.
La
prèvia
Tot va començar quan al mes de novembre, i
després d’haver decidit descansar per un temps de l’activitat triatèltica, se’m
va posar entre cella i cella la idea de disputar la marató de Barcelona. Ni més
ni menys que 5 anys després d’haver corregut la darrera. Seria la meva tercera
marató i aquesta estava disposat a preparar-la a consciència per baixar
definitivament de les 3h 30’.
El camí no seria fàcil com tampoc ho ha estat
cap dels reptes esportius que m’he plantejat els darrers anys. Però sabia que
durant aquest llarg camí no estaria sol. M’hi acompanyarien bons amics del
Centre Natació Mataró com són en Miquel, en Raúl, en Quim i l’Alberto. Però el
pal de paller, la persona més important per assolir el repte no entrenava pas
amb nosaltres, la tenia al meu costat, animant-me, cuidant-me i fent-me
acupuntura quan calia. És la meva dona, l’Anna.
El primer mes va ser de posada a punt,
d’agafar força a les cames, anant sumant quilòmetres i algunes sèries de
ritmes. A partir del segon la duresa es va incrementar a base de bé. 6 dies a
la setmana corrent i algunes acumulant fins a 120 km.
Cinc dels dies entrenaments setmanals eren a les 6 del matí.
M’he fet un fart de parar el despertador a les 5.25 am per anar a entrenar. Quants
cops m’he arribat a preguntar si valia la pena començar el dia estressat
corrent, quan els carrers encara dormien...Però un cop acabat cada entrenament
la sensació era de felicitat, de ratllar un dia més del calendari cap al 13 de
març del 2016, el gran dia.
Els dies es feien durs per l’obligació de
llevar-se d’hora per anar a córrer pel mateix recorregut, semblava que estiguéssim
instal·lats a la pel·lícula del dia de la marmota. Però sempre hi havia els
companys, que ajudaven a oblidar aquestes sensacions.
Durant aquests mesos hi ha hagut alts i
baixos. Setmanes que em sentia millor, altres que ho veia tot molt magre, i que
veia impossible aguantar 42 km a un bon ritme. Però sempre tenia l’Anna que
m’animava a seguir endavant.
Els
tests
Per preparar bé la marató calia provar l’estat
de forma i vaig disputar un parell de mitges maratons. Una a Terrassa molt dura
però amb bon temps (1h29’2”) i amb bona companyia. L’altra a Barcelona mateix.
Allà vaig fer una bona primera part de cursa i uns mals 5 km finals que em van
impedir fer un gran temps, però que em permetien assolir la meva millor marca
personal (1h28’1”). Per dos segons no parava el crono en 1h27 que queda
millor...
El gran
dia
I arribem al gran dia, 13 de març. El
despertador sona a les 5.45. Ràpidament em poso a esmorzar.
No són hores
d’esmorzar, no tinc gana, però ho he de fer per recarregar bé els dipòsits
d’energia i deixar el temps necessari per pair abans de la sortida (8.30 del
matí). Quedem amb la resta de companys d’entrenament i anem cap a Barcelona.
Estic nerviós però il·lusionat. Ens preparem, ens vestim de competició i anem a
escalfar una mica. L’ambient previ, amb 20.000 samarretes de colors i 20.000
corredors carregats de somnis, és de les coses més impressionants que ens regala
l’esport.
Anem cap als calaixos de sortida. Els altaveus
a tot drap fan sonar cançons com “I will survive” de la Gloria Gayomor, i tant
que sobreviuré! Ens fem una abraçada amb en Miguel i en Quim abans de sortir.
Emotiva. Comença la festa. En aquell moment veig un noi que em sembla que és en
Sergio àlies Pitufollow, un runner que té un bloc molt divertit i milers de
seguidors a les xarxes. Porta una càmera go pro per enregistrar la cursa i el
saludo amb la intenció de sortir al seu vídeo.
I ara sí, ens posem a córrer. Anem controlant
el ritme que ens hem marcat, 4’30” al km ,que si l’aguantem farem la marató en
3h10’. Anem gaudint de l’ambient. Passem pel Camp Nou i m’agrada. Al km 10 ells
dos paren a pixar i em quedo sol. Afluixo el ritme però no els trobo. Continuo
corrent. Vaig a un bon ritme, amb algun km que faig a 4’ pelats. Al km 11 veig
a l’Anna i em motiva més. Potser estic corrent massa però em noto bé.
Al km 15 em poso a l’alçada d’en Pitufollow i
li demano que ens gravem els dos. Ballem una mica quan passem davant un grup de
música que ambienta la cursa. És una marató i jo ballant a ritme de 4’15”, té
tela la cosa...I continuo gaudint i corrent. En aquell moment veig dues càmeres
de TV3. Sé que retransmeten la cursa en directe així que esprinto i em poso a
la seva alçada. Els aviso perquè em filmin. Com que és en direte no sé si
arribo a sortir però sóc la mar de feliç. Durant el camí està ple de fotògrafs
i jo m’hi poso bé i els saludo. Potser perdo energies així, però gaudeixo més.
Són 42 km i si no els gaudeixo millor que plegui.
Arribo a la mitja marató en un temps més ràpid
del previst (1h32’). Potser em passarà factura però mira, això que he guanyat.
I segueixo gaudint pels carrers de Barcelona, passant pel Passeig de Gràcia,
per la Sagrada Família, per la Gran Via sense cotxes tota per nosaltres. Tot i
que fa estona que corro sol...Bé, amb 20.000 corredors més, però sense en
Miguel que m’anava controlant molt bé el ritme.
Al km 25 i 28 hi ha l’Anna que m’anima i em
veu prou sencer.
Al següent km de cop m’apareixen les rampes i
em quedo buit de forces. El ritme s’incrementa en 40” per km. Tinc ganes de
parar i caminar. No puc més. Encara em queden 11 km. Serà una agonïa. Molts
corredors em comencen a avançar i no hi puc fer res. Em passa en Pitufollow i
m’anima a lluitar i córrer amb ell, però no puc. Al km 37 em passa en Miguel i
em diu que el segueixi. Em crida, m’anima, però no puc. El mal de cames és molt
fort, no tinc esma per seguir ningú. Llavors em trobo a l’Anna en un punt que no m’esperava. Quin
seguiment m’està fent! Impressionant. M’encanta però no li ho puc demostrar.
Faig mala cara. No li puc dir res però sento la frase “Martí ànims que ets el
millor”. Continuo lluitant per arribar a meta amb la frase instal·lada al cap.
Passo per sota l’Arc de Triomf i no ho
gaudeixo, com tampoc gaudeixo el moment que passem per la plaça de Catalunya i
el Portal de l’Àngel ple de gom a gom, de gent que ens anima. Sense ells ni
aquells crits hauria plegat. Passem per la Sagrada Família. Queden 4 km.
Encara? Passo per Colón sense fixar-me que m’està indicant un punt, una meta a
assolir. Continuo corrent com puc. 2 km i ja ho tindré. Al darrer km veig molta
gent i penso, va tio que ja ho tens, que t’ha de servir d’alguna cosa tants
mesos d’entrenament. I accelero el ritme. Apreto les dents (les fotos que em
fan en aquest tram són deplorables, se’m veu el patiment). Arribo a la corba de
les dues torres. Ja ho tinc. 200 metres pel final. Gaudeixo dels últims km,
torno a córrer a prou bon ritme, ric, ploro de l’esforç i arribo a la meta.
Paro el cronòmetre amb 3h14’35”. És la meva millor marca personal i són 18
minuts menys que la darrera marató ...i sóc cinc anys més vell.
Allà mateix veig una càmera, saludo i faig posses de les meves. En aquell moment desconec
que és la càmera que retransmet en directe per la pantalla gegant de l’arribada.
M’ha vist molta gent. I em fa gràcia. Uns metres més enllà veig una noia amb un
micro de TVE però no em vol entrevistar. Continuo i veig una altra càmera. Els
demano que m’entrevistin i ho fan. Són de la cadena Cuatro. Acabo de fer una
marató i jo allà parlant com puc, en castellà, de com ha anat la cursa. A la
nit m’assabento que passen una part de l’entrevista dins les notícies de la
nit, per tot l’Estat.
A la meta ens trobem amb l’Alberto, en Miguel
i en Quim. Tots estem contents per les nostres marques. Però no ho podem
celebrar gaire. Estem exhausts.
I m’abraço amb l’Anna, M’ha fet un seguiment
impecable i ella és una gran responsable del temps que he fet. Gràcies.
Anem cap al cotxe caminant com podem. Baixar
escales es fa agònic. Fem un vermutet amb l’Anna mentre li explico totes les
aventures viscudes durant la marató. Estic feliç i em menjo un Pink, avui m’ho
mereixo.
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada