Camí del meu objectiu. Test I

Us regalo una petita crònica de la mitja marató que vaig córrer diumenge 24 de gener. No diré quin temps final. No cal presumir-ne, o avergonyir-se, depenent del que pugui pensar cada lector. No cal explicar-ho tot en aquesta vida...o sí.

Amb els ulls practicament tancats i les barres de la boca ben tenses, continuo avançant malgrat les dificultats del camí. Encara queda una part força dura, ben bé un altre quilòmetre de pujada, però darrerament m’estic acostumant a patir. Què hi vols fer. Resignació i seguir endavant malgrat aquesta maleïda pendent que m’intenta fer la guitza per aconseguir el meu objectiu.

Dos mesos després d’haver començat el camí per aconseguir el meu nou repte tocava fer un petit test  per saber si anàvem per bon camí. Per descobrir si el contínuu desafiament de les normes escrites fent sonar el despertador a les 5.25 per fer les 6 sessions setmanals servia per alguna cosa.

Ja m’havien avisat que el camí no era fàcil, que no era una mitja marató qualsevol. Terrassa no és pas pla, em deien. Però tenia ganes d’estar a prop dels meus amics, la Marta i en David (i els seus petits) residents a la ciutat vallesana, i de l’Anna que matinaria per venir amb mi i animar-me.

Des de ben d’hora arribo a la zona de sortida. Massa d’hora potser. Vinc sol, sense amics. Miro el mòbil una estona, algún tweet i faig temps abans de desabrigar-me. Fa més fred del que havien anunciat. Arriba l’hora i comencem. Agafo un bon ritme. A 4’5”-4’10” al km però al km 2 ja veig la tònica que m’acompanyarà durant la competició. Puja i baixa, puja i baixa. Difícil per agafar un ritme.

Avanço el noi que porta la bandera que indica el rimte mitjà amb el temps que tenia pensat acabar. I em sento còmode. Anem bé.

De cop i volta arriba la primera hòstia a les previsions, una pendent no molt gran però que s’allarga uns 2 km. El ritme mitjà puja, les previsions s’enfonsen. I tot just som al km 9. En queden 12 i em començo a desmotivar perquè cada cop veig menys a prop el noi amb la bandera de temps que vull rebaixar. I aquí comença una lluita constant entre el meu cap i el meu cos. Per moment penso que és millor frenar, però no hi estic d’acord. És un test i s’ha de provar fins on es pot arribar. Som-hi va.

Al km 15 veig l’Anna, en David, la Marta i els seus fills (que m’estimo molt). Em dóna una dosi de motivació extra. Nanu que només et queden 6 km! No t’enfonsaràs ara no? Arriba un tram de baixada i de pla i s’agareix però Terrassa no és pla que diguem. La cursa encara té el seu regal més preuat a punt per tots els participants. Toca pujar la Rambla, molt bonica, amb molt d’ambient i gent animant (alguns em criden pel meu nom i m’encanta!) però es fa dura. Quan ja hem acabat de pujar i girem a la dreta una altra pendent, més curta però més pronunciada ens recorda que tot i els menys de 3 km que ens queden haurem de seguir apretant les dents.

Arribo a meta donant-ho tot, avançant altres corredors amb un bon sprint final. Entro a meta davant el noi que aguanta una bandera que indica el temps que jo volia rebaixar però em quedo a 3” de baixar d’una xifra que encara m’agradava més. Quin temps he fet? No us ho diré. Perquè no cal presumir o avergonyir-se.

Ha estat un matí especial que es tanca amb una excel·lent paella d’en David i molt ben acompanyat. Gràcies als que ho vau fer possible. Us segurié estimant i regalant cada dia el meu somriure i il·lusió, la mateixa que em fa aixecar cada matí a hores intempestives, quan els carrers encara dormen, per aconseguir el meu nou repte. La marató de Barcelona ja treu el cap però no m’espanta pas.